LA SOGRA S’EMPORTA LA MALA FAMA!!

Des de sempre les relacions entre persones no han estat fàcils, i menys encara, entre familiars. La relació que ha produït més critiques, que ha donat més articles “sucosos”, ha estat potser, la relació amb la sogra.

A Catalunya se li ofereix un lloc per seure que s’anomena “la cadira de la sogra”, i que no és més, que un cactus gegantí amb unes punxes imponents. A Espanya hi ha estris per a espantar-les, “los matasuegras”. A Itàlia, la trobada entre la jove i la sogra és un fet de mal averany “suocera e nuora, tempesta e gragnuola” (sogra i nora, tempesta i pedra). Els britànics, amb la flema que els caracteritza, es mantenen més distants “mother in law”, per a ells el vincle és només una qüestió legal. Només els francesos s’adrecen a ella d’una manera positiva, “la belle mère”; serà educació, hipocresia, o senzillament, ho creuen així.

Bromes a part, la veritat és que hi ha relacions que poden portar un gran malestar a les persones, i les relacions familiars “s’emporten la palma”. La culpa no és sempre de la sogra; també hi ha germans envejosos, cunyades manipuladores, avis protagonistes, marits egoistes, dones obsessionades per la neteja i l’ordre, fills despòtics…. Potser costaria acabar aquesta llista!

Hi ha persones que es creuen que són les úniques que tenen la veritat, i que manipulen a tothom que tenen al seu voltant, “xulejant” de la seva intel·ligència, del seu sentit pràctic de la vida, de la seva visió de futur, dels seus èxits…; sembla que siguin els únics que treballen, els únics que fan bé les coses, els únics que han tingut experiències enriquidores… volen ser protagonistes de tot el que s’esdevé i interfereixen en les relacions de parella, pares i fills i altres.

Tot això però, no passa perquè siguin persones atrevides, arrogants i egoistes, que també; passa perquè la majoria de vegades se’ls ha permès ser així, ningú ha sabut o ha gosat posar-los límits; i ja se sap, han tingut molt temps per practicar, i en saben molt de fer la seva feina.

És important no deixar-nos intimidar per ningú, però sobretot per aquells que tenim més a prop. Hi ha moltes maneres de fer les coses i tots podem arribar a la meta per diferents camins. Cal tranquil·litat, fermesa de caràcter i voluntat per voler resoldre les situacions.

 Ànim! El món és teu.

Montserrat Sánchez Echeverría

Psicòloga Clínica i Logopeda

www.abora.info

Segueix-nos a facebook

A LA RECERCA DE LA PARELLA PERFECTA

Cada vegada hi ha més dones i homes  que s’han centrat en el desenvolupament de la seva carrera professional i han ajornat l’elecció d’una parella estable. Tenen independència econòmica, una bona preparació acadèmica, prestigi professional i temps lliure per a gaudir. Són consumidors d’objectes de luxe, viatgen sovint i l’estabilitat emocional i els fills ,són fora  de les seves agendes.

Elles busquen una persona amb la qual hi hagi química, s’hi pugui conversar de qualsevol tema, sigui intel·ligent, afectuós, divertit, amb qui es pugui confiar, que valori la vida familiar i que entengui que viure en parella és compartir-ho tot. Degut al seu alt nivell de preparació, augmenten les expectatives d’un possible company i disminueixen les possibilitats de trobar-lo a mesura que passen els anys. Per no tornar a patrons de dominància i subordinació, moltes dones decideixen tenir una relació a distància que els permeti mantenir el seu propi espai. Altres trien la maternitat en solitari; altres continuen vivint amb els pares, tot i que superen els trenta-cinc anys i d’altres porten força malament la situació i omplen les consultes dels psicoterapeutes.

Ells continuen sent l’enveja dels amics casats que veuen com gaudeixen de la llibertat i que no tenen pressió a l’hora de prendre decisions. Els espanten les dones tan preparades i autosuficients perquè pensen que no podran satisfer les seves expectatives. Per això, la majoria, s’inclina per relacionar-se amb dones més joves, menys preparades i menys exigents. Per tant per a ells no és tan problemàtic trobar una relació; el que sí que és difícil és a l’hora de tenir fills, ja que creuen que el comprimís implica massa renúncies i envaeix la privacitat i la independència.

Aquest fet de triomfar professionalment i no aconseguir una relació estable, passa cada cop més a Estats Units, a Europa i al Japó, i se l’ha anomenat “la síndrome d’Ally McBeal, personatge d’una coneguda sèrie televisiva.

MONTSERRAT SÁNCHEZ ECHEVERRÍA

Psicòloga Clínica i Logopeda
www.abora.info
Busca'ns a facebook: abora, psicologia i logopèdia