dimecres, 24 d’abril del 2013

LA TEMUDA ADOLESCÈNCIA




Molt s’ha escrit sobre l’adolescència  dient que és una etapa de trànsit problemàtica;

però la majoria d’històries “terrorífiques” que s’expliquen,no són del tot certes. Hem

d’acceptar que adolescència no és sinònim d’indecència; que el grup d’amics no té per

què ser perjudicial; que els pares sempre tenen influència en els seus fills, també en els

adolescents; i que els adolescents necessiten regles.

Per tal de tenir una adequada relació amb un adolescent i proporcionar-li l’ajuda

real que pot necessitar, el primer pas és conèixer les característiques d’aquesta

etapa. A nivell general comentar que en aquest periode es produeixen tres grans

canvis: Biofisiològic, canvis corporals que els permeten adquirir les funcions sexuals

pròpies dels adults, que impliquen una vivència diferent del seu cos i de la seva

sexualitat, i que poden comportar dificultats d’acceptació de la nova imatge. Cognitiu, a

partir dels onze i dotze anys emergeix una nova organització intel.lectual, deixen de fer

servir estratègies d’assaig-error,per entrar a l’estadi del pensament formal utilitzant el

raonament deductiu i fent servir altres operacions lògiques (combinatòries, proporcions,

nocions d’equilibri mecànic, probabilitats...). Social, es consolida la identitat personal i

social. En l’àmbit individual  es desenvolupen l’autoconcepte (coneixement que té de le

seves capacitats cognitives) i l’autoestima (valoració que fa de si mateix en funció de

les aspiracions i dels èxits aconseguits). En l’àmbit social, ha de modular el

comportament d’acord a les exigències del context social; hi ha una desvinculació dels

pares i al mateix temps una gran vinculació al grup d’amics. Les relacions d’amistat són

molt importants.

L’adolescència no es dóna sempre per igual en tots els nois i noies; hi ha joves que

evolucionen més tard que altres, uns que no maduren mai i altres que són “vells

prematurs”. De totes maneres es poden establir diferents fases en aquest procés

evolutiu: d’11 a 12 anys: coincideix amb la pubertat, hi ha un canvi físic notable. La

manca d’informació produeix molta angoixa, per tant des de casa cal anticipar-se a

aquest canvi perquè sàpiguen que els ve a sobre. En aquesta fase estan irritables amb

els pares i amb els germans, critiquen i volen canviar les normes de convivència, hi ha

signes d’independència (més psíquica que física), i fugen del que és infantil però a

vegades es comporten com nens. dels 13 als 14 anys: és un període d’anàlisi interior

que els opmple d’angoixa i inseguretat; necessiten desmitificar als adults i apareix la

crítica-escarni-burla cap a ells. Tot és a “vida o mort”. S’integren en grup mixte. Alguns

no superen l’etapa i es refugien en bandes o tribus i depenen d’elles fins molts anys

després.dels 15 als 16 anys: etapa crítica. Deixa de ser part del grup i ha de definir-se

com a personalitat única; ara comença a desenvolupar les habilitats de confrontament i

assumir responsabilitats. La relació amb l’altre sexe és el centre de tot. Des de casa s’ha

d’aconsellar no arraconar als amics centrant-se massa en la parella per què pot ser

negatiu per a la seva maduresa.dels 17 als 21anys: es coneix com la

postadolescència; és un període de trànsit on al jove se li donen privilegis d’adult

(conduir, votar...) però encare se’l priva d’altres perquè depèn econòmicament dels

pares i necessita acabar la seva formació professional. El perill d’aquesta etapa està en

la sobreprotecció de la família perquè no marxin de casa, i el moment d’independència

es va allargant desmesuradament, fins a tenir fills de 30 anys convivint amb els pares.

MONTSERRAT SÀNCHEZ ECHEVERRÍA
Psicòloga  clínica i Logopeda

dimarts, 23 d’abril del 2013

POSEM COLOR A LA VIDA



Malgrat la gran varietat de colors que ofereix la natura, fa relativament poc temps que coneixem tècniques per a obtenir-los. Abans del segle XIX, es feien servir pocs pigments i tints, que eren, en la majoria dels casos, orgànics. Resultava tan car obtenir-los, que era un privilegi de les persones més riques.
Tot canvia amb la producció sintètica i amb l’ús dels òxids dels metalls i del derivats del quitrà. Avui en dia existeixen milers de colors, amb gran varietat de tons i intensitats.
L’ús dels colors en tots els àmbits de la nostra vida, ha portat a un important desenvolupament de la psicologia dels colors. És indiscutible que influencien en les nostres decisions i en el nostre estat d’ànim. Els colors diuen molt de nosaltres i de les nostres reaccions. I això ho saben els fabricants de productes, que inverteixen grans quantitats de diners per saber perquè escollim un envàs d’un color determinat i no un altre.
Cada color té un significat i per tant, pot explicar moltes coses de la persona que el tria:
Blau: representa serenitat de conducta, tranquil·litat d’esperit i lleialtat; hi ha interès en enfocar la vida d’una manera ètica i honesta.
Verd: manifesta fermesa, perseverança i resistència a canviar; temperament auster i autocrític.
Vermell: és l’expressió de la força vital; significa desig, ànsia per aconseguir èxit i viure la vida; busca experiències i sensacions. L’aspecte negatiu és que pot destapar actituds agressives.
Groc: claredat, reflexió, alegria; tendència a la desinhibició, busca el que és nou, modern, que evoluciona. S’utilitza per a calmar l’excitació nerviosa.
Morat: uneix la impulsivitat del vermell i la tranquil·litat del blau; és com un encanteri, busca la màgia, i manifesta molts dubtes. Ganes d’alliberar-se d’una sensació d’incomoditat.
Negre: és la negació del color; representa l’oposició, el renunciar, l’abandó; és la rebel·lió contra el propi destí; actuació precipitada.

MONTSERRAT SÁNCHEZ ECHEVERRÍA
Psicòloga clínica i Logopeda

dilluns, 22 d’abril del 2013

PARES BLANDIBLUP



Amb aquestes paraules la periodista MºAngeles López ha definit a la majoria de pares actuals. Pares tous, que els costa molt exercir l’autoritat, excessivament protectors, que es preocupen per moltíssimes més coses que els pares d’abans, que arriben assumir els errors dels seus fills com si fossin propis, i per tant, quasi sense adonar-se’n els deslliuren de les responsabilitats i de les conseqüències de tot allò que fan. En definitiva uns pares amb molt dubtes i moltes pors.
Aquestes circumstàncies fan que els fills siguin el centre d’atenció de la família, que en part està bé, però que portat a l’extrem, els converteix en els “reietons” que decideixen sobre absolutament tot allò que afecta al grup familiar, sobretot en les compres.
Hi ha estudis que demostren que els fills influencien en la compra de determinats aliments, en la roba, inclús en el tipus de cotxe, fet que no ha passat desapercebut a les multinacionals ni tampoc als programadors televisius, que han vist com la influència infantil modifica el comportament dels adults.
Els pares no volen enfrontament amb els fills, tenen por que el negar-los alguna cosa pugui suposar una frustració insuperable i per tant acaben claudicant a tot allò que els demanen. Així, des de ben petits s’accedeix a l’opulència i als drets dels adults sense el mínim esforç.
Quantes vegades hem sentit que el jovent d’avui en dia no sap que és l’esforç; però quantes vegades aquests nois i noies han sentit a casa seva, que tant de bo que ens toqui la loteria per així deixar de treballar.
Tot plegat és un parany perillós i que ens ha de fer reflexionar. Volem fills autònoms, amb un pensament lliure i amb iniciativa. Alguna cosa ha de canviar no?
MONTSERRAT SÁNCHEZ ECHEVERRÍA
Psicòloga clínica i Logopeda