Molt s’ha escrit sobre l’adolescència dient que és una etapa de trànsit
problemàtica;
però la majoria d’històries “terrorífiques” que
s’expliquen,no són del tot certes. Hem
d’acceptar que adolescència no és sinònim d’indecència; que
el grup d’amics no té per
què ser perjudicial; que els pares sempre tenen influència
en els seus fills, també en els
adolescents; i que els adolescents necessiten regles.
Per tal de tenir una adequada relació amb un adolescent i
proporcionar-li l’ajuda
real que pot necessitar, el primer pas és conèixer les
característiques d’aquesta
etapa. A nivell general comentar que en
aquest periode es produeixen tres grans
canvis: Biofisiològic, canvis corporals
que els permeten adquirir les funcions sexuals
pròpies dels adults,
que impliquen una vivència diferent del seu cos i de la seva
sexualitat, i que
poden comportar dificultats d’acceptació de la nova imatge. Cognitiu, a
partir dels onze i
dotze anys emergeix una nova organització intel.lectual, deixen de fer
servir estratègies
d’assaig-error,per entrar a l’estadi del pensament formal utilitzant el
raonament deductiu i
fent servir altres operacions lògiques (combinatòries, proporcions,
nocions d’equilibri
mecànic, probabilitats...). Social,
es consolida la identitat personal i
social. En l’àmbit
individual es desenvolupen
l’autoconcepte (coneixement que té de le
seves capacitats
cognitives) i l’autoestima (valoració que fa de si mateix en funció de
les aspiracions i dels
èxits aconseguits). En l’àmbit social, ha de modular el
comportament d’acord a
les exigències del context social; hi ha una desvinculació dels
pares i al mateix
temps una gran vinculació al grup d’amics. Les relacions d’amistat són
molt importants.
L’adolescència no es dóna sempre per igual en
tots els nois i noies; hi ha joves que
evolucionen més tard que altres, uns que no
maduren mai i altres que són “vells
prematurs”. De totes maneres es poden
establir diferents fases en aquest procés
evolutiu: d’11 a 12 anys: coincideix amb la pubertat, hi ha un canvi
físic notable. La
manca d’informació produeix molta angoixa,
per tant des de casa cal anticipar-se a
aquest canvi perquè sàpiguen que els ve a
sobre. En aquesta fase estan irritables amb
els pares i amb els germans, critiquen i
volen canviar les normes de convivència, hi ha
signes d’independència (més psíquica que
física), i fugen del que és infantil però a
vegades es comporten com nens. dels 13 als 14 anys: és un període
d’anàlisi interior
que els opmple d’angoixa i inseguretat;
necessiten desmitificar als adults i apareix la
crítica-escarni-burla cap a ells. Tot és a
“vida o mort”. S’integren en grup mixte. Alguns
no superen l’etapa i es refugien en bandes o
tribus i depenen d’elles fins molts anys
després.dels
15 als 16 anys: etapa crítica. Deixa de ser part del grup i ha de
definir-se
com a personalitat única; ara comença a
desenvolupar les habilitats de confrontament i
assumir responsabilitats. La relació amb
l’altre sexe és el centre de tot. Des de casa s’ha
d’aconsellar no arraconar als amics
centrant-se massa en la parella per què pot ser
negatiu per a la seva maduresa.dels 17 als 21anys: es coneix
com la
postadolescència; és un període de trànsit on
al jove se li donen privilegis d’adult
(conduir, votar...) però encare se’l priva
d’altres perquè depèn econòmicament dels
pares i necessita acabar la seva formació
professional. El perill d’aquesta etapa està en
la sobreprotecció de la família perquè no
marxin de casa, i el moment d’independència
es va allargant desmesuradament, fins a tenir
fills de 30 anys convivint amb els pares.
MONTSERRAT SÀNCHEZ ECHEVERRÍA
Psicòloga clínica i Logopeda
