MANERES D’EDUCAR

La manera d’educar i les actituds dels pares, tenen molt a veure en la manera de ser i de comportar-se dels nens. Exposarem alguns dels estils educatius familiars que generen problemes d’adaptació en els fills: 

Preparació exclusiva per a l’èxit: es basa en la competitivitat; els pares volen que els seus fills aprenguin el major nombre

d’habilitats i que hi destaquin. Són els nens que fan música, pintura, esport,teatre...Aquest tipus d’educació té molt en compte els resultats, dóna molta importància a l’èxit i ensenya als nens a valorar-se pel que aconsegueixen. Llavors quan un nen no arriba a la fita que s’ha proposat o bé que li han imposat els altres, se sent fracassat. Aquesta necessitat de ser perfecte porta dificultats per adaptar-se a la realitat.

Indiferència: els pares no s’interessen pels seus fills. Aquest estil educatiu sembla impossible que existeixi en la nostra societat, però sovint està força camuflat darrera de les obligacions laborals. Són aquells pares que treballen moltes hores i que quan arriben a casa només pensen com de cansats estan i no volen que els fills els molestin. Estan transmetent als nanos que són un obstacle per a la seva realització professional i el nen rep aquest missatge com que no mereix ser estimat.

Sobreprotecció: són els pares que resolen les dificultats que tenen els fills, pensen que han d’eliminar qualsevol situació que pugui ser frustrant o dolorosa; no se’ls ensenya a valdre’s per ells mateixos i es priva als fills que provin els seus límits, que s’arrisquin i que aprenguin a traginar les seves frustracions. El missatge que envien els pares és que no els veuen preparats per afrontar la vida.

CONSELLS: tenir cura amb el llenguatge que fer servir amb els nostres fills; acceptar-los tal com som; establir normes de conducta clares, definides, negociables i no arbitràries; prendre seriosament les necessitats i els desitjos del nen; estar emocionalment estables.

MONTSERRAT SÀNCHEZ ECHEVERRÍA

Psicòloga clínica i logopeda

www.abora.info

PER QUÈ MAI ACABO ALLÒ QUE COMENÇO?

Hi ha persones que tenen dificultat per acabar allò que comencen; rebutgen tot allò que representa un comprimís i ho arriben a convertir en una pràctica diària. Aquesta manera d’actuar passa en qualsevol aspecte de la seva vida: deixar de banda determinades tasques laborals, abandonar una afició, deixar una relació…

El perquè, està en la inseguretat personal; començar alguna cosa nova sempre implica un risc; les persones que dubten o infravaloren les seves capacitats tenen por al fracàs i abans d’assumir-lo, prefereixen retirar-se, busquen la sortida més fàcil i s’instal·len en allò que els hi és còmode, conegut i que dominen.

És important que l’ambient on es creix eduqui en l’optimisme i en la capacitat de superació; no sempre tot surt bé, i cal aprofitar els fracassos per aprendre i millorar. Els pares han d’estar atents, recolzar, animar, manifestar entusiasme, no convertir-se en uns “xafa guitarres” indiferents, que només valoren allò que han aconseguit ells/es i són incapaços de veure que hi ha molts camins per arribar al mateix lloc.

Per a resoldre aquest comportament cal superar les pors i afrontar els problemes. Algunes persones podran fer-ho soles, traçant objectius realistes, fixant-se fites a curt termini i no posant el llistó massa alt, podran, inclús, relativitzar les derrotes i assumir els riscos. Altres però els resultarà impossible desfer-se de les pors; en aquests casos s’ha de ser valent i demanar ajuda a un professional, ell/a sabrà donar-li estratègies per a superar experiències negatives del passat i mirar amb optimisme el futur.

Montserrat Sánchez Echeverría

Psicòloga Clínica i Logopeda
www.abora.info

ELS SCREENAGERS O LA GENERACIÓ @

S’utilitza la paraula screenagers per a definir aquells nois i noies, entre 10 i 20 anys, que passen hores davant de pantalles de tot tipus: receptors de TV, ordinadors, mòbils, consoles…Són fills de la revolució digital, reben una hiperestimulació  constant i amb  una gran rapidesa; estan acostumats a rebre respostes ràpides, quasi immediates, als estímuls. Per això, davant d’activitats que requereixen una altra cadència de temps, s’avorreixen desmesuradament. Els educadors estan detectant que tenir els alumnes asseguts durant mitja hora llegint, és una tasca difícil de dur a terme avui en dia a la classe.  Sembla que els costa molt concentrar-se i estar atents.

Als Estats Units, aquesta “dependència de les pantalles” està molt més estesa que el nostre país, i al Japó ha desencadenat en la síndrome d’Hikikomori, per el qual els adolescents estan tancats a la seva habitació durant mesos, inclús anys, trencant el contacte amb l’entorn.

A casa nostra no s’ha arribat a aquests extrems, però ja s’està parlant de “l’habitació adolescent com a centre de poder”. Molts dels nostres nois i noies, disposen, a la seva habitació, de tots els aparells i tecnologies per a estar connectats . Els excessos vindran donats per la voracitat que presenti el nano i per la permissivitat i la ignorància dels pares.

És un tema molt complex on tots hi estem implicats, adolescents, pares, educadors, professionals de la salut, institucions, indústries de la comunicació i la informació…Per això és fonamental, que els adults sapiguem donar als nostres joves oci alternatiu, que els acostem al bon cinema i a lectura, que analitzem conjuntament la publicitat, que veiem videoclips amb ells i els ensenyem a valorar quin tipus de món hi ha darrera de la música tecno, house, rap, dance.., que els hi racionalitzem els temps d’estudi, d’esport, d’activitats amb els amics, que els fem veure que el mòbil es renova al ritme que imposa Apple, Nokia, Samsung…

Algú pot pensar que tot plegat és una tasca feixuga i difícil de dur a terme. Però és el repte que ens toca viure i val la pena fer-ho per ells.

MONTSERRAT SÁNCHEZ ECHEVERRÍA

Psicòloga clínica i Logopeda
www.abora.info