dilluns, 4 de febrer del 2013

ELS SCREENAGERS O LA GENERACIÓ @





S’utilitza la paraula screenagers per a definir aquells nois i noies, entre 10 i 20 anys, que passen hores davant de pantalles de tot tipus: receptors de TV, ordinadors, mòbils, consoles…Són fills de la revolució digital, reben una hiperestimulació  constant i amb  una gran rapidesa; estan acostumats a rebre respostes ràpides, quasi immediates, als estímuls. Per això, davant d’activitats que requereixen una altra cadència de temps, s’avorreixen desmesuradament. Els educadors estan detectant que tenir els alumnes asseguts durant mitja hora llegint, és una tasca difícil de dur a terme avui en dia a la classe.  Sembla que els costa molt concentrar-se i estar atents.
Als Estats Units, aquesta “dependència de les pantalles” està molt més estesa que el nostre país, i al Japó ha desencadenat en la síndrome d’Hikikomori, per el qual els adolescents estan tancats a la seva habitació durant mesos, inclús anys, trencant el contacte amb l’entorn.
A casa nostra no s’ha arribat a aquests extrems, però ja s’està parlant de “l’habitació adolescent com a centre de poder”. Molts dels nostres nois i noies, disposen, a la seva habitació, de tots els aparells i tecnologies per a estar connectats . Els excessos vindran donats per la voracitat que presenti el nano i per la permissivitat i la ignorància dels pares.
És un tema molt complex on tots hi estem implicats, adolescents, pares, educadors, professionals de la salut, institucions, indústries de la comunicació i la informació…Per això és fonamental, que els adults sapiguem donar als nostres joves oci alternatiu, que els acostem al bon cinema i a lectura, que analitzem conjuntament la publicitat, que veiem videoclips amb ells i els ensenyem a valorar quin tipus de món hi ha darrera de la música tecno, house, rap, dance.., que els hi racionalitzem els temps d’estudi, d’esport, d’activitats amb els amics, que els fem veure que el mòbil es renova al ritme que imposa Apple, Nokia, Samsung…
Algú pot pensar que tot plegat és una tasca feixuga i difícil de dur a terme. Però és el repte que ens toca viure i val la pena fer-ho per ells.

MONTSERRAT SÁNCHEZ ECHEVERRÍA
Psicòloga clínica i Logopeda
www.abora.info


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada