LA TEMUDA ADOLESCÈNCIA

Molt s’ha escrit sobre l’adolescència  dient que és una etapa de trànsit problemàtica;

però la majoria d’històries “terrorífiques” que s’expliquen,no són del tot certes. Hem

d’acceptar que adolescència no és sinònim d’indecència; que el grup d’amics no té per

què ser perjudicial; que els pares sempre tenen influència en els seus fills, també en els

adolescents; i que els adolescents necessiten regles.

Per tal de tenir una adequada relació amb un adolescent i proporcionar-li l’ajuda

real que pot necessitar, el primer pas és conèixer les característiques d’aquesta

etapa. A nivell general comentar que en aquest periode es produeixen tres grans

canvis: Biofisiològic, canvis corporals que els permeten adquirir les funcions sexuals

pròpies dels adults, que impliquen una vivència diferent del seu cos i de la seva

sexualitat, i que poden comportar dificultats d’acceptació de la nova imatge. Cognitiu, a

partir dels onze i dotze anys emergeix una nova organització intel.lectual, deixen de fer

servir estratègies d’assaig-error,per entrar a l’estadi del pensament formal utilitzant el

raonament deductiu i fent servir altres operacions lògiques (combinatòries, proporcions,

nocions d’equilibri mecànic, probabilitats...). Social, es consolida la identitat personal i

social. En l’àmbit individual  es desenvolupen l’autoconcepte (coneixement que té de le

seves capacitats cognitives) i l’autoestima (valoració que fa de si mateix en funció de

les aspiracions i dels èxits aconseguits). En l’àmbit social, ha de modular el

comportament d’acord a les exigències del context social; hi ha una desvinculació dels

pares i al mateix temps una gran vinculació al grup d’amics. Les relacions d’amistat són

molt importants.

L’adolescència no es dóna sempre per igual en tots els nois i noies; hi ha joves que

evolucionen més tard que altres, uns que no maduren mai i altres que són “vells

prematurs”. De totes maneres es poden establir diferents fases en aquest procés

evolutiu: d’11 a 12 anys: coincideix amb la pubertat, hi ha un canvi físic notable. La

manca d’informació produeix molta angoixa, per tant des de casa cal anticipar-se a

aquest canvi perquè sàpiguen que els ve a sobre. En aquesta fase estan irritables amb

els pares i amb els germans, critiquen i volen canviar les normes de convivència, hi ha

signes d’independència (més psíquica que física), i fugen del que és infantil però a

vegades es comporten com nens. dels 13 als 14 anys: és un període d’anàlisi interior

que els opmple d’angoixa i inseguretat; necessiten desmitificar als adults i apareix la

crítica-escarni-burla cap a ells. Tot és a “vida o mort”. S’integren en grup mixte. Alguns

no superen l’etapa i es refugien en bandes o tribus i depenen d’elles fins molts anys

després.dels 15 als 16 anys: etapa crítica. Deixa de ser part del grup i ha de definir-se

com a personalitat única; ara comença a desenvolupar les habilitats de confrontament i

assumir responsabilitats. La relació amb l’altre sexe és el centre de tot. Des de casa s’ha

d’aconsellar no arraconar als amics centrant-se massa en la parella per què pot ser

negatiu per a la seva maduresa.dels 17 als 21anys: es coneix com la

postadolescència; és un període de trànsit on al jove se li donen privilegis d’adult

(conduir, votar...) però encare se’l priva d’altres perquè depèn econòmicament dels

pares i necessita acabar la seva formació professional. El perill d’aquesta etapa està en

la sobreprotecció de la família perquè no marxin de casa, i el moment d’independència

es va allargant desmesuradament, fins a tenir fills de 30 anys convivint amb els pares.

MONTSERRAT SÀNCHEZ ECHEVERRÍA

Psicòloga  clínica i Logopeda

www.abora.info

POSEM COLOR A LA VIDA

Malgrat la gran varietat de colors que ofereix la natura, fa relativament poc temps que coneixem tècniques per a obtenir-los. Abans del segle XIX, es feien servir pocs pigments i tints, que eren, en la majoria dels casos, orgànics. Resultava tan car obtenir-los, que era un privilegi de les persones més riques.

Tot canvia amb la producció sintètica i amb l’ús dels òxids dels metalls i del derivats del quitrà. Avui en dia existeixen milers de colors, amb gran varietat de tons i intensitats.

L’ús dels colors en tots els àmbits de la nostra vida, ha portat a un important desenvolupament de la psicologia dels colors. És indiscutible que influencien en les nostres decisions i en el nostre estat d’ànim. Els colors diuen molt de nosaltres i de les nostres reaccions. I això ho saben els fabricants de productes, que inverteixen grans quantitats de diners per saber perquè escollim un envàs d’un color determinat i no un altre.

Cada color té un significat i per tant, pot explicar moltes coses de la persona que el tria:

Blau: representa serenitat de conducta, tranquil·litat d’esperit i lleialtat; hi ha interès en enfocar la vida d’una manera ètica i honesta.

Verd: manifesta fermesa, perseverança i resistència a canviar; temperament auster i autocrític.

Vermell: és l’expressió de la força vital; significa desig, ànsia per aconseguir èxit i viure la vida; busca experiències i sensacions. L’aspecte negatiu és que pot destapar actituds agressives.

Groc: claredat, reflexió, alegria; tendència a la desinhibició, busca el que és nou, modern, que evoluciona. S’utilitza per a calmar l’excitació nerviosa.

Morat: uneix la impulsivitat del vermell i la tranquil·litat del blau; és com un encanteri, busca la màgia, i manifesta molts dubtes. Ganes d’alliberar-se d’una sensació d’incomoditat.

Negre: és la negació del color; representa l’oposició, el renunciar, l’abandó; és la rebel·lió contra el propi destí; actuació precipitada.

MONTSERRAT SÁNCHEZ ECHEVERRÍA

Psicòloga clínica i Logopeda

www.abora.info

PARES BLANDIBLUP

Amb aquestes paraules la periodista MºAngeles López ha definit a la majoria de pares actuals. Pares tous, que els costa molt exercir l’autoritat, excessivament protectors, que es preocupen per moltíssimes més coses que els pares d’abans, que arriben assumir els errors dels seus fills com si fossin propis, i per tant, quasi sense adonar-se’n els deslliuren de les responsabilitats i de les conseqüències de tot allò que fan. En definitiva uns pares amb molt dubtes i moltes pors.

Aquestes circumstàncies fan que els fills siguin el centre d’atenció de la família, que en part està bé, però que portat a l’extrem, els converteix en els “reietons” que decideixen sobre absolutament tot allò que afecta al grup familiar, sobretot en les compres.

Hi ha estudis que demostren que els fills influencien en la compra de determinats aliments, en la roba, inclús en el tipus de cotxe, fet que no ha passat desapercebut a les multinacionals ni tampoc als programadors televisius, que han vist com la influència infantil modifica el comportament dels adults.

Els pares no volen enfrontament amb els fills, tenen por que el negar-los alguna cosa pugui suposar una frustració insuperable i per tant acaben claudicant a tot allò que els demanen. Així, des de ben petits s’accedeix a l’opulència i als drets dels adults sense el mínim esforç.

Quantes vegades hem sentit que el jovent d’avui en dia no sap que és l’esforç; però quantes vegades aquests nois i noies han sentit a casa seva, que tant de bo que ens toqui la loteria per així deixar de treballar.

Tot plegat és un parany perillós i que ens ha de fer reflexionar. Volem fills autònoms, amb un pensament lliure i amb iniciativa. Alguna cosa ha de canviar no?

MONTSERRAT SÁNCHEZ ECHEVERRÍA

Psicòloga clínica i Logopeda

www.abora.info

MANERES D’EDUCAR

La manera d’educar i les actituds dels pares, tenen molt a veure en la manera de ser i de comportar-se dels nens. Exposarem alguns dels estils educatius familiars que generen problemes d’adaptació en els fills: 

Preparació exclusiva per a l’èxit: es basa en la competitivitat; els pares volen que els seus fills aprenguin el major nombre

d’habilitats i que hi destaquin. Són els nens que fan música, pintura, esport,teatre...Aquest tipus d’educació té molt en compte els resultats, dóna molta importància a l’èxit i ensenya als nens a valorar-se pel que aconsegueixen. Llavors quan un nen no arriba a la fita que s’ha proposat o bé que li han imposat els altres, se sent fracassat. Aquesta necessitat de ser perfecte porta dificultats per adaptar-se a la realitat.

Indiferència: els pares no s’interessen pels seus fills. Aquest estil educatiu sembla impossible que existeixi en la nostra societat, però sovint està força camuflat darrera de les obligacions laborals. Són aquells pares que treballen moltes hores i que quan arriben a casa només pensen com de cansats estan i no volen que els fills els molestin. Estan transmetent als nanos que són un obstacle per a la seva realització professional i el nen rep aquest missatge com que no mereix ser estimat.

Sobreprotecció: són els pares que resolen les dificultats que tenen els fills, pensen que han d’eliminar qualsevol situació que pugui ser frustrant o dolorosa; no se’ls ensenya a valdre’s per ells mateixos i es priva als fills que provin els seus límits, que s’arrisquin i que aprenguin a traginar les seves frustracions. El missatge que envien els pares és que no els veuen preparats per afrontar la vida.

CONSELLS: tenir cura amb el llenguatge que fer servir amb els nostres fills; acceptar-los tal com som; establir normes de conducta clares, definides, negociables i no arbitràries; prendre seriosament les necessitats i els desitjos del nen; estar emocionalment estables.

MONTSERRAT SÀNCHEZ ECHEVERRÍA

Psicòloga clínica i logopeda

www.abora.info

PER QUÈ MAI ACABO ALLÒ QUE COMENÇO?

Hi ha persones que tenen dificultat per acabar allò que comencen; rebutgen tot allò que representa un comprimís i ho arriben a convertir en una pràctica diària. Aquesta manera d’actuar passa en qualsevol aspecte de la seva vida: deixar de banda determinades tasques laborals, abandonar una afició, deixar una relació…

El perquè, està en la inseguretat personal; començar alguna cosa nova sempre implica un risc; les persones que dubten o infravaloren les seves capacitats tenen por al fracàs i abans d’assumir-lo, prefereixen retirar-se, busquen la sortida més fàcil i s’instal·len en allò que els hi és còmode, conegut i que dominen.

És important que l’ambient on es creix eduqui en l’optimisme i en la capacitat de superació; no sempre tot surt bé, i cal aprofitar els fracassos per aprendre i millorar. Els pares han d’estar atents, recolzar, animar, manifestar entusiasme, no convertir-se en uns “xafa guitarres” indiferents, que només valoren allò que han aconseguit ells/es i són incapaços de veure que hi ha molts camins per arribar al mateix lloc.

Per a resoldre aquest comportament cal superar les pors i afrontar els problemes. Algunes persones podran fer-ho soles, traçant objectius realistes, fixant-se fites a curt termini i no posant el llistó massa alt, podran, inclús, relativitzar les derrotes i assumir els riscos. Altres però els resultarà impossible desfer-se de les pors; en aquests casos s’ha de ser valent i demanar ajuda a un professional, ell/a sabrà donar-li estratègies per a superar experiències negatives del passat i mirar amb optimisme el futur.

Montserrat Sánchez Echeverría

Psicòloga Clínica i Logopeda
www.abora.info

ELS SCREENAGERS O LA GENERACIÓ @

S’utilitza la paraula screenagers per a definir aquells nois i noies, entre 10 i 20 anys, que passen hores davant de pantalles de tot tipus: receptors de TV, ordinadors, mòbils, consoles…Són fills de la revolució digital, reben una hiperestimulació  constant i amb  una gran rapidesa; estan acostumats a rebre respostes ràpides, quasi immediates, als estímuls. Per això, davant d’activitats que requereixen una altra cadència de temps, s’avorreixen desmesuradament. Els educadors estan detectant que tenir els alumnes asseguts durant mitja hora llegint, és una tasca difícil de dur a terme avui en dia a la classe.  Sembla que els costa molt concentrar-se i estar atents.

Als Estats Units, aquesta “dependència de les pantalles” està molt més estesa que el nostre país, i al Japó ha desencadenat en la síndrome d’Hikikomori, per el qual els adolescents estan tancats a la seva habitació durant mesos, inclús anys, trencant el contacte amb l’entorn.

A casa nostra no s’ha arribat a aquests extrems, però ja s’està parlant de “l’habitació adolescent com a centre de poder”. Molts dels nostres nois i noies, disposen, a la seva habitació, de tots els aparells i tecnologies per a estar connectats . Els excessos vindran donats per la voracitat que presenti el nano i per la permissivitat i la ignorància dels pares.

És un tema molt complex on tots hi estem implicats, adolescents, pares, educadors, professionals de la salut, institucions, indústries de la comunicació i la informació…Per això és fonamental, que els adults sapiguem donar als nostres joves oci alternatiu, que els acostem al bon cinema i a lectura, que analitzem conjuntament la publicitat, que veiem videoclips amb ells i els ensenyem a valorar quin tipus de món hi ha darrera de la música tecno, house, rap, dance.., que els hi racionalitzem els temps d’estudi, d’esport, d’activitats amb els amics, que els fem veure que el mòbil es renova al ritme que imposa Apple, Nokia, Samsung…

Algú pot pensar que tot plegat és una tasca feixuga i difícil de dur a terme. Però és el repte que ens toca viure i val la pena fer-ho per ells.

MONTSERRAT SÁNCHEZ ECHEVERRÍA

Psicòloga clínica i Logopeda
www.abora.info

PERSONES MANIPULADORES

Tots coneixem persones que posen les coses al seu favor sense tenir en compte els sentiments ni les necessitats dels altres. Les trobem dins les famílies, en l’entorn laboral, en el cercle d'amistats…En fi,  s’adapten a qualsevol àmbit i ens poden fer la vida “realment” impossible.

La seva gran habilitat és vendre’s; fan creure als altres una imatge de perfecció, agudesa i intel·ligència, que sempre és falsa. No existeixen sense la presència de l’altre.

Aquesta manera de comportar-se no surt del no-res; hi ha tot una colla de factors que forgen aquesta manera de ser. Un d'aquests factors que sempre hi és present és que han estat “infants reis”: dins les famílies els han admirat massa, els hi han permès tot i a qualsevol preu i han aconseguit tot allò que volien dels adults.

Sovint és complicat identificar aquest tipus de persones perquè porten un màscara protectora que difícilment et pot fer pensar que aquella persona et manipularà. Es presenten amb una gran simpatia, tenen entrada social i no els costa relacionar-se; mostren una vessant altruista, t’ofereixen tot allò que està al seu abast, però no per ajudar-te, sinó per cobra-t’ho més tard, saben esperar; i donen la imatge de persona culte, que sap de tot, i així t’ho fa saber (cosa que una persona realment culte mai et farà sentir inferior).

Hi ha un percentatge important que no s’adonen de les conseqüències que provoquen, però n’hi ha un altre de percentatge que són conscients i desfruiten d’aquest poder; són perversos i els agrada desestabilitzar als altres.

Us donaré unes quantes pistes per poder identificar a les persones manipuladores: sempre culpabilitza als altres i els trasllada les seves responsabilitats/posa en dubte les qualitats de les persones del seu voltant, els desvaloritza/transmet els seus missatge de manera indirecte, difícilment dóna la cara/intenta dividir i crea discòrdia/ fa creure la seva superioritat/és egocèntrica/és gelosa/no suporta la crítica i nega l’evidència/no té en compte les necessitats dels altres/provoca la sensació de manca de llibertat/indueix a fer fer coses als altres que habitualment no farien.

Malgrat tota aquesta imatge de seguretat i poder que tenen, son persones molt insegures i que no confien en elles mateixes.

Si ens ten alguna a prop, compte perquè et pot ensorrar i pot fer-te molt infeliç; si ho detectes en un dels teus fills, demana ajuda Professional amb urgència.

MONTSERRAT SÁNCHEZ ECHEVERRÍA, psicòloga clínica
www.abora.info